històries

7. ELL, les parets et recordaran.

2010-02-16T20:00:00.001+01:00

En l’emigrar dels ocells cap a terres exòtiques,

resta en mi l’agonia presa en carrers plens.

Es fan més curtes les hores, i crida Catalina.

I em tanco, em tanco en una mena de cova

salvatge i ferotge amb llops escopint saliva

prenent possessió de la son motivada per la pluja.

No vull sortir, no hi vull anar.

I en aquests dies han començat a sonar

aquelles dolces melodies que recorden a fires.

Els cavallets no paren de girar, i les llums

ballen i pretenen fer esclatar un càlid sentiment.

Però jo sóc mort baix aquestes mantes,

jo sóc. I tan sols en tu vull pensar.

On ets?

Jo sóc, i tu ets. I sempre hi seràs. Aquí, ara.

Tan sols necessito el viure i el recordar,

ells seran els meus eterns amics i teus.

Tornaràs a mi Clara nit d’estiu, blau marí calent.

Ningú ha mort fins que no ha mort el seu oblit.

Et veig.

A tu carrer, et deixo les parets com a testimoni.

peix negre 0.2

2010-02-05T16:45:00.001+01:00

hsb (en projecte)

2010-02-02T00:45:00.001+01:00

1. ELL, Barcelona 23.09.08

Juga amb mi. Són petites gotes. Són rajos abundants.

és l'aigua, és la llum. És el soroll, i és el metall.

Els plats a la pica resten parats. Els gots, plens.

Miques de menjar escampades per la pedra, i,

una cadira s'angronxa suaument al meu costat.

Pica cullera, pica. Escampa't fum, escampa't.

I calla vent, deixa-li sonar el xiuxiueig.

Ets tu. Són ones insinuant el teu coll. La llum.

Mans, braços, cames i ventre. Una volta, una volta.

Les cortines deixant entrar la claror feta lluny,

atravessant muntanyes fondoses cercant resguard.

És el teu mirar decantant capes i deixant la directa,

sobre la fusta espera allò desitjat temps abans.

Suau la pell, taca color la seva lluentor.

Sóc jo. Deixant engronxar les potes caient.

Els marcs enrere i l’aire que poc a poc se sent,

contaminat per cotxes, tapat per fums. Gent.

Un peu sense sort, uns llençols massa calents,

aigua per la cara, no hi són, se te sent. El dit,

que no hi veu però diu més enllà de la cançó.

D’un temps abans les sirenes deixaren la mar.

Juga amb mi ona trencant, juga amb mi.

No li expliquis a la nit, que la lluna s’engeloseix.

Deixa la boira fer fortes les finestres, deixa

al temps fer més fortes les parets, deixa.

I no marxis mai de l’instant, no vull conèixer la buidor.

hsb (en projecte)

2009-12-11T20:39:00.004+01:00

.

Juga amb mi. Són petites gotes. Són rajos abundants.
és l'aigua, és la llum. És el soroll, i és el metall.
Els plats a la pica resten parats. Els gots, plens.
Miques de menjar escampades per la pedra, i,
una cadira s'angronxa suaument al meu costat.
Pica cullera, pica. Escampa't fum, escampa't.
I calla vent, deixa-li sonar el xiuxiueig.

.

peix negre 0.1

2009-12-07T20:06:00.000+01:00

Una taca en el mirall

2009-12-01T01:08:00.000+01:00

.

T’has mirat en el mirall,
que esperaves sempre teu,
el brut era nat.
Veus que es tanca el ventall,
i que es confon allò meu,
s’ha allunyat.

Ja no se sent la remor,
ni als llavis, una ona,
banyaran ja.
El record perd l’olor,
i la pols, la penyora,
ja no hi és, ja.

.

persistència

2009-11-17T19:59:00.000+01:00

el diari d’en Tomàs Adrià

2009-11-17T19:57:00.002+01:00

.

- Avui he vist una imatge on uns ocells volaven – li va dir en Tomàs.
- On l’has vista? – li va contestar n’Adrià?
- No sé, estava a la meva habitació i l’he vist, i ja està – especificà en Tomàs alçant el to de veu.
- Però com pot ser que no sapigues on era, si tu eres a la teva habitació?
- Doncs no ho sé – n’Adrià semblava cada cop més incomodat pel que li emblava un comportament impertinent per part d’en Tomàs.
- Doncs ho hauries de saber.
- I quin sentit té saber d’on venen les coses si saps que no les tornaràs a buscar? – Replicà en Tomàs.
- I que has dit que feien aquests ocells? – preguntà enTomàs.
- Volaven.

.

shhh… No li diguis a ningú!

2009-10-09T02:35:00.002+01:00

.

que tenc por? que a vegades no ho entenc?
que tot i que tu no ho saps, dius que és igual,
per si pas d'una banda a l'altra i tot és tot.

que si la lluna gira i tu ho saps però jo no,
que la serp no menjà mai cap poma i tu sí,
per si m'ho expliques tot, i tot, és, tot.

.

torrents

2009-10-04T21:22:00.001+01:00

els camins porten a roma

2009-10-03T19:56:00.003+01:00

el mar

2009-09-04T15:57:00.003+01:00

.

Deixa'm estar, li va dir tremolant i sense cabar's-ho de creure. Se sentia amb forces per allunyar-se. Se sentia amb forces per dexixar de ser-hi. Però, i si m'acompanya? Es preguntava quan semblava mirar alguna cosa de manera fixa. I sí la trobo tot just arribar? Era un perill que havia de córrer. Ho podia preguntar a totes les persones d'aquest món, i tanmateix cap d'elles tindria una resposta clara. No es tractava d'una resposta clara. Era tot el contrari.

.

el mar

2009-08-26T13:19:00.001+01:00

.

Canta y golpea el mar, no está de acuerdo. No lo amarren. No lo encierren. Aún está naciendo. Estalla el agua en la piedra y se abren por vez primera sus infinitos ojos. Pero no se cierran otra vez, no para morir, sino para seguir naciendo.

Pablo Neruda, Una casa en la arena

.

dedicat

2009-06-01T20:06:00.003+01:00

Snježana Josipović

espai 2.0

2009-05-06T09:22:00.002+01:00

espai 2.0

espai

2009-05-06T09:17:00.002+01:00

espai

temps 2.0

2009-05-06T09:13:00.002+01:00

temps 2.0

temps

2009-05-06T09:03:00.003+01:00

temps

mar

2009-05-02T15:38:00.001+01:00

.

EL caminar ardent
de la frescor de l'aigua.
Verdor horitzontal.
Abril està d'esquena.

Vora el mar, melodia
del vestir-se dels arbres
i desvestir-se, purs,
el color i la paraula.

El mar resta tenaç
en la seva maragda.
Recorda el cel i brilla:
vocació de l'aigua.

.

Blai Bonet

VIII

2009-04-03T09:29:00.002+01:00

.

O pour moi seul, à moi seul, en moimême,
Auprès d'un coeur, aux sources du poème,
Entre le vide et l'événement pur,
J'attends l'écho de ma grandeur interne,
Amère, sombre et sonore citerne,
Sonnant dans l'âme un creux toujours futur!

P. Valéry, Le cimetière marin

.

el riu o la mar?

2009-02-20T14:06:00.003+01:00

cel

2009-02-20T12:39:00.003+01:00

cel

què és l'estabilitat?

2009-02-20T12:25:00.002+01:00

.

l'estabilitat és un got de vidre al mig d'una taula quadrada, al mig d'una sala rectangular,
amb les finestres mig obertes deixant entrar la quantitat exacta de llum d'un sol alçat.
l'estabilitat és una pedra en el centre del got, la caiguda simètrica dels vidres als quatre
cantons d'una fusta plena de corcs, gotes compasades al terra de pedra trencada.
l'estabilitat és un any sense passes ni mans, sense raspades ni ningú que bufi, deixant
que la humitat doni pas al verdet, llavors vindrà la dansa, llavors vindra el defecar.

al mig d'un bosc una noia se separa dels demés, es resguarda enforinyada entre arbres,
amb una roba lleugera, la camisa mig embotonada, la faldilla onejant a prop de les cames.
al mig d'un bosc la bellesa s'ajupeix, destapa l'adoració del dimoni, mira a banda i banda
i comença a cagar sobre unes seques herbes menjades per fongs i escarabats alats.
al mig d'un bosc, els cucs comencen a escalar per la merda que cau, per anar a l'interior
d'un somni, per menjar-se la riquesa del cel i apoderar-se d'una nimfa al centre terrenal.

.

dia

2009-01-31T14:06:00.001+01:00

dia

autoretrat

2009-01-31T14:02:00.002+01:00

autoretrat

mallorca

2009-01-31T13:59:00.003+01:00

mallorca

ones seques

2009-01-30T14:06:00.002+01:00

.

un, dos, tres... se senten suaus
ses salades cançons de sirenes
que ales sagnants són vistes
a la vora, sempre a la vora.

llops que aixequen els caps
i cops trencant tot quant puc
trepitjar si és roca forta
de pedra i seca font de manantial

nu, parat, espernat una balena
el centre és fosc, el desert sec

.

mosques

2009-01-22T13:07:00.002+01:00

assegut davant la finestra,
gotes barrejen línies fons
taques confonen fons Bru.

veig com giren mosques,
rere amunt i avall
rere esquerra i dreta
reiteren el vidre.

mi vida

2008-09-24T17:58:00.002+01:00

pescador que pica pedra

2008-09-20T13:00:00.002+01:00

pescadors que piquen pedres nues, nus
lligats per un rebuig que amaga-disfressa una por
portats pel dessig a oblidar el compàs ruc del cor
constructors d'idees que espanten, cucs

paisatge impregnat per la naturalesa, ús
despullats davant rostres inquietats per l'horror
embriagats per una suposada llibertat del món
ignorants desconeixen el mal és en llur ull

consol, bufa el vent, llençol

himno a la belleza

2008-07-17T11:53:00.002+01:00

¿Vienes del hondo cielo o del abismo sales,
Belleza? Tu mirada, infernal y divina,
confusamente vierte los favores y el crimen,
y por esto podrías al vino compararte.

En tus ojos contienes la aurora y el ocaso;
cual tormentosa noche tú derramas perfumes;
tus besos son un filtro y un ánafora tu boca
que al niño envalentonan y acobardan al héroe.

¿De negra sima sales o de los astros bajas?
Tus enaguas, cual perro, sigue hadado el Destino;
vas al azar sembrando la dicha y los desastres,
y todo lo gobiernas y nada respondes.

Caminas sobre muertos, Beldad, de los que ríes;
el Horror, de tus joyas no es la que encanta menos,
y entre tus más costosos dijes, el Homicidio
en tu vientre orgullosos danza amorosamente.

La cegada polilla vuela hacia ti, candela,
crepita, brilla y dice: bendigamos tal llama
Jadeando el amante sobre su hermosa, el aire
tiene de un moribundo que acaricia su tumba.

¿Que vengas del Infierno o del Cielo, qué importa,
¡Belleza!¡Monstruo enorme, ingenuo y espantoso!
Si tus ojos, tu risa, tu pie, me abren la puerta
de un infinito al que amo y nunca he conocido?

De Satán o de Dios, ¿qué importa? Ángel, Sirena,
¿qué importa, si tú –hada de ojos de terciopelo–
vuelves –ritmo, perfume, luz, ¡oh mi única reina!–
menos horrible el mundo, los instantes más leves?

Charles Baudelaire, Las flores del mal
Trad. Luis Martínez de Merlo

xúria

2008-07-04T13:44:00.003+01:00

el poeta és l'ombra de les ombres

2008-06-17T22:18:00.002+01:00

seus sol, dones l'esquena a un mur
sol creus, llums desmarquen línies
seus buits, perfils et pinten llunyanies
són sorolls, desfigura un jo pur

el rastre d'un monstre gegant queda
rera l'estrepitosa furia latent
són comediants, cançó penitent
és fetge estampat, història freda

raig manca, reflexe no present
roure vell, cucs mengen la ferotge
res manca, més oblidar un rellotge
raó impacient, amaguen el vent

genis

2008-04-30T15:58:00.002+01:00

Ets tu ningú? com un geni que mor amb els llavis baix aigua. Aigua salada, no hi ha rius.

I si la llibertat és el blanc? la sang ja no vessa. Les orelles alienes no escolten el que dius.

El fetge busca forma? donar sentit al vòmit intern. Aprofita, fa temps que ets ningú.

principi

2008-04-21T20:02:00.000+01:00

un dia començaré a escriure