hsb (en projecte)

.


Juga amb mi. Són petites gotes. Són rajos abundants.
és l'aigua, és la llum. És el soroll, i és el metall.
Els plats a la pica resten parats. Els gots, plens.
Miques de menjar escampades per la pedra, i,
una cadira s'angronxa suaument al meu costat.
Pica cullera, pica. Escampa't fum, escampa't.
I calla vent, deixa-li sonar el xiuxiueig.


.

peix negre 0.1

Una taca en el mirall

.


T’has mirat en el mirall,
que esperaves sempre teu,
el brut era nat.
Veus que es tanca el ventall,
i que es confon allò meu,
s’ha allunyat.

Ja no se sent la remor,
ni als llavis, una ona,
banyaran ja.
El record perd l’olor,
i la pols, la penyora,
ja no hi és, ja.


.

persistència

el diari d’en Tomàs Adrià

.


- Avui he vist una imatge on uns ocells volaven – li va dir en Tomàs.
- On l’has vista? – li va contestar n’Adrià?
- No sé, estava a la meva habitació i l’he vist, i ja està – especificà en Tomàs alçant el to de veu.
- Però com pot ser que no sapigues on era, si tu eres a la teva habitació?
- Doncs no ho sé – n’Adrià semblava cada cop més incomodat pel que li emblava un comportament impertinent per part d’en Tomàs.
- Doncs ho hauries de saber.
- I quin sentit té saber d’on venen les coses si saps que no les tornaràs a buscar? – Replicà en Tomàs.
- I que has dit que feien aquests ocells? – preguntà enTomàs.
- Volaven.


.

shhh… No li diguis a ningú!

.


que tenc por? que a vegades no ho entenc?
que tot i que tu no ho saps, dius que és igual,
per si pas d'una banda a l'altra i tot és tot.

que si la lluna gira i tu ho saps però jo no,
que la serp no menjà mai cap poma i tu sí,
per si m'ho expliques tot, i tot, és, tot.


.

torrents

els camins porten a roma

el mar

.


Deixa'm estar, li va dir tremolant i sense cabar's-ho de creure. Se sentia amb forces per allunyar-se. Se sentia amb forces per dexixar de ser-hi. Però, i si m'acompanya? Es preguntava quan semblava mirar alguna cosa de manera fixa. I sí la trobo tot just arribar? Era un perill que havia de córrer. Ho podia preguntar a totes les persones d'aquest món, i tanmateix cap d'elles tindria una resposta clara. No es tractava d'una resposta clara. Era tot el contrari.


.

el mar

.


Canta y golpea el mar, no está de acuerdo. No lo amarren. No lo encierren. Aún está naciendo. Estalla el agua en la piedra y se abren por vez primera sus infinitos ojos. Pero no se cierran otra vez, no para morir, sino para seguir naciendo.



Pablo Neruda, Una casa en la arena



.

dedicat

Snježana Josipović

espai 2.0

espai 2.0

espai

espai

temps 2.0

temps 2.0

temps

temps

mar

.


EL caminar ardent
de la frescor de l'aigua.
Verdor horitzontal.
Abril està d'esquena.

Vora el mar, melodia
del vestir-se dels arbres
i desvestir-se, purs,
el color i la paraula.

El mar resta tenaç
en la seva maragda.
Recorda el cel i brilla:
vocació de l'aigua.


.

Blai Bonet

VIII

.

O pour moi seul, à moi seul, en moimême,
Auprès d'un coeur, aux sources du poème,
Entre le vide et l'événement pur,
J'attends l'écho de ma grandeur interne,
Amère, sombre et sonore citerne,
Sonnant dans l'âme un creux toujours futur!


P. Valéry, Le cimetière marin

.

el riu o la mar?

cel

cel

què és l'estabilitat?

.


l'estabilitat és un got de vidre al mig d'una taula quadrada, al mig d'una sala rectangular,
amb les finestres mig obertes deixant entrar la quantitat exacta de llum d'un sol alçat.
l'estabilitat és una pedra en el centre del got, la caiguda simètrica dels vidres als quatre
cantons d'una fusta plena de corcs, gotes compasades al terra de pedra trencada.
l'estabilitat és un any sense passes ni mans, sense raspades ni ningú que bufi, deixant
que la humitat doni pas al verdet, llavors vindrà la dansa, llavors vindra el defecar.

al mig d'un bosc una noia se separa dels demés, es resguarda enforinyada entre arbres,
amb una roba lleugera, la camisa mig embotonada, la faldilla onejant a prop de les cames.
al mig d'un bosc la bellesa s'ajupeix, destapa l'adoració del dimoni, mira a banda i banda
i comença a cagar sobre unes seques herbes menjades per fongs i escarabats alats.
al mig d'un bosc, els cucs comencen a escalar per la merda que cau, per anar a l'interior
d'un somni, per menjar-se la riquesa del cel i apoderar-se d'una nimfa al centre terrenal.


.

dia

dia

autoretrat

autoretrat

mallorca

mallorca

ones seques

.




un, dos, tres... se senten suaus
ses salades cançons de sirenes
que ales sagnants són vistes
a la vora, sempre a la vora.

llops que aixequen els caps
i cops trencant tot quant puc
trepitjar si és roca forta
de pedra i seca font de manantial

nu, parat, espernat una balena
el centre és fosc, el desert sec




.

mosques

assegut davant la finestra,
gotes barrejen línies fons
taques confonen fons Bru.

veig com giren mosques,
rere amunt i avall
rere esquerra i dreta
reiteren el vidre.