En l’emigrar dels ocells cap a terres exòtiques,
resta en mi l’agonia presa en carrers plens.
Es fan més curtes les hores, i crida Catalina.
I em tanco, em tanco en una mena de cova
salvatge i ferotge amb llops escopint saliva
prenent possessió de la son motivada per la pluja.
No vull sortir, no hi vull anar.
I en aquests dies han començat a sonar
aquelles dolces melodies que recorden a fires.
Els cavallets no paren de girar, i les llums
ballen i pretenen fer esclatar un càlid sentiment.
Però jo sóc mort baix aquestes mantes,
jo sóc. I tan sols en tu vull pensar.
On ets?
Jo sóc, i tu ets. I sempre hi seràs. Aquí, ara.
Tan sols necessito el viure i el recordar,
ells seran els meus eterns amics i teus.
Tornaràs a mi Clara nit d’estiu, blau marí calent.
Ningú ha mort fins que no ha mort el seu oblit.
Et veig.
A tu carrer, et deixo les parets com a testimoni.
